La crisi sanitària provocada per la Covid-19 ha obligat a tot el sistema de salut a canviar radicalment la seva manera d’assistir al pacient.

LES POSSIBILITATS DE LA TELEMEDICINA

Sona l’alarma del mòbil, són les 7h del matí i la Raquel s’aixeca. El primer que fa és revisar el seu nivell de glucosa al sensor digital que té a casa. La Raquel té diabetis de tipus 1 i avui té teleconsulta de seguiment amb el seu metge. A les 8h es connecta per videoconferència amb ell i comenten els paràmetres que el sistema ha anat registrant. El metge també hi té accés. La visita és rutinària i es desenvolupa de forma àgil. La visita acaba aviat i la Raquel surt de casa per anar directament a treballar.

La Raquel no existeix, però podria existir en qualsevol poble o ciutat d’Espanya. La prestació de serveis mèdics a distància és ja una realitat per a milers de pacients. Aporta comoditat, evita desplaçaments (a més del temps, cost i empremta ecològica que això implica) i facilita i agilitza l’accés a la sanitat, millorant l’atenció i el control del pacient i permetent l’anticipació i capacitat de resposta.

Durant la pandèmia, la telemedicina ha evitat aglomeracions als centres sanitaris i ha agilitzat l’accés al sistema a través de noves eines o d’un simple telèfon. A més, és una eina per empoderar al pacient i capacitar-lo en el maneig de la seva salut.

Per al sistema, la telemedicina també redueix costos, llistes d’espera i millora la qualitat assistencial, a més d’assegurar la integració dels professionals de tots els nivells assistencials.

LA REALITAT DE LA TELEMEDICINA AVUI

No obstant això, malgrat totes les bondats que pot aportar la telemedicina, la realitat avui a Espanya dista molt de ser ideal. La pressió de la pandèmia ha propiciat que, en moltes ocasions, la telemedicina s’hagi incorporat de forma abrupta i desordenada, sense que s’hagi pogut dissenyar una estratègia d’implantació pròpiament dita.

En alguns centres sanitaris, s’ha imposat la teleconsulta a tots els pacients, independentment del seu perfil o patologia, trobant-se amb reticències i dificultats a l’hora de comunicar-s’hi telemàticament.

A més, els centres sanitaris s’han trobat amb una important manca de recursos per fer-la -com la necessitat de telèfons, auriculars, micròfons o càmeres- i tot tipus de problemes de gestió i connexió a causa de la manca de coordinació, informació i formació, tant de pacients com de personal sanitari. Per no parlar de la manca de conscienciació que existeix encara entre molts pacients, que no conceben una trucada telefònica amb el professional com una consulta mèdica.

ELS REPTES DE LA TELEMEDICINA

És per això que ara és obligat parar i reflexionar per poder donar un pas més enllà i oferir una experiència de qualitat mitjançant la telemedicina. Per a això, serà clau analitzar què està funcionant bé i què ha de millorar-se amb l’objectiu de comprendre les necessitats que existeixen avui i seguir avançant en la bona direcció:

1. Entendre quan la telemedicina és adequada i quan no ho és. Per a això, es necessita conèixer bé el pacient i preguntar-li què necessita. En quines visites és adequada la telemedicina i en quines no? Quines patologies poden seguir-se a distància i quines necessiten del caliu humà? Pot el pacient oncològic discutir el seu pròxim tractament amb el metge a través d’una pantalla? Vol una embarassada fer les classes de prepart a través de Zoom?
2. Habilitar els recursos clau que permeten dur a terme la telemedicina, que van des de la tecnologia (sistema informàtic, ordinadors, càmeres, micròfons), fins als espais adequats per a la seva pràctica (sales tranquil·les que permetin la confidencialitat) o el personal necessari per fer el seguiment adequat dels pacients a distància. Aquest esforç econòmic s’ha començat a dur a terme, tot i que encara queda camí per recórrer.
3. Dissenyar la nova experiència de teleconsulta, atès que no pot abordar-se de la mateixa manera que una consulta presencial. El pacient necessita que el professional sigui capaç de suplir la manca de proximitat amb la seva actitud i tracte adequats, així com eines que permetin compartir informació de forma fàcil, com si estiguessin els dos en un mateix despatx.
4. Potenciar la capacitació i formació dels principals actors implicats, principalment professionals i pacients. I més enllà de l’aprenentatge pràctic, serà important la gestió de la resistència al canvi, encara molt present en el pacient principalment, però també entre el personal sanitari.
5. Assegurar la regulació i protocol·lització de l’ús de la telemedicina per protegir la confidencialitat dels pacients i l’intercanvi de dades. En aquest sentit, serà important també la formació a professionals i pacients en drets i responsabilitats per preservar la seguretat de les dades.
6. Aconseguir la difusió de la telemedicina a la ciutadania perquè es conegui la seva existència, es normalitzi el seu ús i s’incentivi mitjançant campanyes institucionals que advoquin pels avantatges per al pacient i la cura de la seva salut.

Com a conclusió, la telemedicina està en una fase bastant incipient a Espanya a dia d’avui. Així ho qualifiquen els resultats de l’Estudi de “Maduresa Digital” de Fenin, que afirmen que la maduresa en els serveis de salut és baixa i la implantació només arriba al 31,7% dels aspectes analitzats en 4 àmbits clau: infraestructura IT, disponibilitat d’eines, empoderament del pacient i anàlisi de dades[1]. Per canviar aquests resultats, cal una estratègia global en telemedicina que orienti en la correcta implantació a tots els actors implicats en el sistema de sanitat i que permeti seguir avançant de la millor forma possible.

_____

[1] Estudio Fenin de Madurez Digital en Salud. Disponible en: https://www.fenin.es/documents/document/778